Hi han torres construides en l’arena de la plaja; que l’aigua i el vent desfan amb suma facilitat. Hi han torres fetes per els homes, de pedra i ferro, gelades al fi i al cap. Hi han torres de naipes, debils com l’escuma. Hi han torres costruides amb mentides i falsetats, que el temps acaba desmontant. Però ací, podem veure unes torres diferents, torres humanes; de muixeranguers. Estan cimentades en el esforç humà i la perseverancia de homes, dones i xiquets que conformen la penya. Estan costruides amb constancia i tal vegada amb una mica de bojeria; però, per damunt de tot, poseeixen una via d’intersecció que els carrega amb una resistencia d’allò més inusual. I el que és més important, no sols arriba dalt el xiquet que corona, no; tots els elements de la torre se fusionen quan esten els braços i fa volar el aro dels negrets. Un sentiment d’ingravidessa recorre el cos de tots els que formen la torre, des de el que esta dalt, fins al que fa de base. Tots estan dalt en eixe moment. Tots acaricien el cel amb la punta dels dits, justificant així, el esforç comú de una bona pinya.
Fer torres humanes, és descobrir la necessitat de recolçarce en els demés, de formar entre tots un pilar resistent i ben fonamentat que arriba molt més alt del que pugues imaginar, en altura, i a més a més, en sentits humans.